El català antic manifestava l’oposició entre referència fòrica i díctica a través dels clítics locatius o al·latius hi i hic. L’ús fòric de hi s’oposava a l’ús díctic de hic, que competia també amb els demostratius tònics ací i aquí. A més, hic havia adoptat el valor díctic ablatiu de l’adverbi llatí hinc; confluïa, doncs, semànticament i funcionalment amb el pronom en. A partir de l’anàlisi de les freqüències que proporciona el Corpus Informatitzat de Català Antic, aquest treball delimita els factors de la desaparició de hic durant els segles xv i xvi. Els resultats demostren que les tensions funcionals i pragmàtiques dins del paradigma dels adverbis demostratius del català antic van ser les causes de la desaparició de hic.
Article language: Catalan
