De les perifèries geogràfiques a les mentals
“De Ponent, ni vent ni gent”
Hi ha un paraŀlelisme evident entre els processos de
construcció nacional i els d’elaboració d’una llengua. Els dialectes
centrals (de centralitat no necessàriament geomètrica:
política, econòmica, etc.), així com els territoris
centrals, esdevenen l’acròpoli o vila closa simbòlica,
mentre la resta dels dialectes o territoris són subsumits al paper de
perifèria, bé lingüística, bé política. Aquesta condició és sovint
interioritzada pels habitants d’aqueixos territoris i varietats dialectals
de vegades amb actituds semblants a l’autoodi, i genera a més sentiments
contradictoris d’identificació amb els patrons dominants i, al mateix temps,
de rebuig cap al component autònom. Aquesta situació, des del punt de vista
identitari, resulta encara molt més complexa en els territoris de frontera,
entesos com « la perifèria de la perifèria ». La redefinició dels patrons
identitaris que comporta la globalització/mundialització del segle XXI pot
actuar de revulsiu per a unes societats marginades que, malgrat tot, aspiren
a ser més democràtiques.
Article outline
- 1.Perifèria
- 2.El centralisme
- 3.Centralisme i canvi lingüístic
- 4.El cas de la Franja
-
Notes
-
Citacions bibliogràfiques
Article language: Catalan