La llengua en una relació canviant entre l’individu i l’espai

En aquest article s’ofereix una descripció d’alguns aspectes de l’ús del sistema de díctics locatius en un dialecte català: l’alt ribagorçà. Aquest dialecte mostra un sistema ternari de díctics quant a distància. Observem també com en la dimensió horitzontal la ubicació es formula dins d’un marc de referències relatiu, mentre que en la dimensió vertical s’aplica un marc absolut. La combinació d’ambdós dona lloc a un rendiment considerable en descriure tant ubicacions com desplaçaments. Finalment, s’observen les possibilitats anafòriques dels díctics locatius. Es tracta d’un conjunt de recursos lligats a un context cultural que canvia ràpidament; com a conseqüència d’aqueix canvi, aquells recursos quedaran previsiblement obsolets.