Observacions sobre l’expressió dels sentiments en el Curial e Güelfa

Curial e Güelfa reflecteix la nova conceptualització de l’experiència amorosa difosa per la novel·la sentimental europea del segle XV, caracteritzada pel naturalisme amorós. Aquesta novetat cultural, la nova manera de sentir l’amor i el desamor, anirà acompanyada de la renovació del camp semàntic de l’expressió dels sentiments. En aquest estudi pretenem d’identificar i d’analitzar alguns d’aquests recursos lingüístics de l’expressió dels sentiments en el Curial e Güelfa. Això ens permetrà caracteritzar amb detall la llengua de l’obra, dins del context de l’evolució del cat. antic (s. XIII–XVI) i en contrast amb les altres llengües que podrien haver interferit l’anònim autor, especialment el toscà literari. Aquesta aproximació a l’obra d’una banda ens permet ponderar amb una objectivitat major l’originalitat del text des de la perspectiva lingüística i, en concret, valorar l’esforç que s’hi fa en el camp de l’expressió del sentiment amorós; d’altra banda, l’estudi ens permetrà reforçar amb arguments nous les hipòtesis plantejades fins ara sobre l’autoria i les fonts de l’obra. Per a fer-ho, hem identificat un seguit de construccions lingüístiques vinculades a l’expressió dels sentiments en el Curial e Güelfa, i les hem contrastades amb el català i l’italià coetanis. Per a fer-ho, hem fonamentat les nostres hipòtesis en l’anàlisi de corpus textuals informatitzats: el Corpus Informatitzat de la Gramàtica del Català Antic per al català antic, i el Corpus OVI dell’Italiano antico per a l’italià antic, així com en el buidatge de la lexicografia històrica de referència.