References (34)
Bibliografia
Alibèrt, Loís. 1935. Gramatica occitana segón los parlars lengadocians. Tolosa: Societat d’Estudis Occitans.Google Scholar
Badia i Margarit, Antoni Maria. 1986. Llengua i poder: Textos de sociolingüística catalana. Barcelona: Laia.Google Scholar
Batlle, Mar, Joan Martí i Castell, Josep Moran i Joan Anton Rabella. 2016. Gramàtica històrica de la llengua catalana. Barcelona: Abadia de Montserrat.Google Scholar
Bèc, Pèire [Pierre Bec]. 1963. La langue occitane, París: Presses universitaires de la France. [Citem per la traducció catalana: La llengua occitana. Barcelona: Edicions 62, 1977]Google Scholar
. 1970. Manuel pratique de philologie romane. Tome I: italien, espagnol, portugais, occitan, catalan et gascon. París: Picard.Google Scholar
Bruguera, Jordi. 1977. “Influx de l’occità en la llengua catalana.” Dins Nationalia I. Primeres Jornades del CIEMEN. Abadia de Cuixà 22–29 d’agost de 1976. Dret i minories nacionals. Relacions lingüístiques occitano-catalanes editat pel Centre Internacional Escarré sobre minories ètniques i nacionals, 91–139. Barcelona: Abadia de Montserrat.Google Scholar
Calaforra, Guillem. 1998. Wilhelm Meyer-Lübke i Das Katalanische: Introducció i traducció. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.Google Scholar
Castellanos, Carles. 2000. Llengua, dialectes i estandardització. Barcelona: Octaedro.Google Scholar
Duarte, Carles i Àlex Alsina. 1984. Gramàtica històrica del català, vol. I. Barcelona, Curial.Google Scholar
Fernández González, José Ramón. 1985. Gramática histórica provenzal. Oviedo: Universidad de Oviedo.Google Scholar
Gimeno, Lluís. 2005. Aproximació lingüística als inicis de la llengua catalana (segles viii al xiii). Castelló de la Plana: Universitat Jaume I.Google Scholar
Grosclaude, Michel i Robert Darrigrand. 1975. “La langue catalane.” Dins Notre langue maternelle. Huit études sur la langue occitane, 45–58. Ortès: Per noste [Una primera versió d’aquest treball s’havia difós el 1967]Google Scholar
Kloss, Heinz. 1976. “Abstandsprachen und Ausbausprachen.” Dins Zur Theorie des Dialekts: Aufsätze aus 100 Jahren Forschung mit biographischen Anmerkungen zu den Autoren, ed. per Joachim Göschel, Norbert Nail i Gaston Van der Elst, 301–322. Wiesbaden: F. Steiner.Google Scholar
Krüger, Fritz. 1911–1913. “Sprachgeographische Untersuchungen in Languedoc und Roussillon.” Revue de dialectologie romane iii: 144–183 i 287–338; iv: 1–15; v: 1–88 (publicat en 4 entregues).Google Scholar
Lamuela, Xavier. 2012. “La llengua occitana: caracterització i situació actual.” Dins Mot So Razo 10–11: 31–44. DOI logoGoogle Scholar
López del Castillo, Lluís. 2000. El català, llengua romànica. Barcelona: Edicions 62.Google Scholar
Martí-Badia, Adrià. 2019. “Els postulats de la filologia romànica internacional sobre l’origen, la identitat i el nom de la llengua catalana (1806–1906).” Scripta. Revista internacional de literatura i cultura medieval i moderna 13: 60–80. [Disponible on line: [URL] Consultat 24 de febrer 2021] DOI logo
Meyer-Lübke, Whilhelm. 1890–1901. Grammatik der romanischen Sprachen (4 vols). Leipzig: Reisland.Google Scholar
. 1925. Das Katalanische. Seine Stellung zum Spanishen und Provenzalischen. Heidelberg: Carl Winter’s UniversitätsbuchhandlungGoogle Scholar
Ossenkop, Christina i Otto Winkelmann (eds). 2018. Manuel des frontières linguistiques dans la Romania. Berlín / Boston: De Gruyter. DOI logoGoogle Scholar
Radatz, Hans-Ingo. 2012. “Per què els elements gal·loromànics fan ‘heavy’ en català: Arran del clàssic debat sobre la subagrupació del català.” eHumanista/IVITRA 2: 202–218. [Disponible on line: [URL] Consultat 24 de febrer 2021]
Rafanell, August. 2006. La il·lusió occitana. La llengua dels catalans entre Espanya i França. Barcelona: Quaderns Crema.Google Scholar
Recasens, Daniel. 2017. Fonètica històrica del català. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.Google Scholar
Ronjat, Jules. 1930 i 1932. Grammaire istorique [sic] des parlers provençaux modernes, vols. 1 i 2. Montpellier: Société des Langues Romanes.Google Scholar
Salow, Karl. 1912. Sprachgeographische Untersuchungen über den östlichen Teil des katalanisch-languedokischen Grenzgebietes. Hamburg: Société Internationale de Dialectologie Romane. [Amb un apèndix de K. Salow i F. Krüger: “Linguistische Karten des languedokischen-katalanischen Grenzgebietes”].Google Scholar
Sánchez Miret, Fernando. 2016. “Clasificar el catalán no es cosa fácil (y no por culpa suya).” Dins Cantares de amigos. Estudos en homenaxe a Mercedes Brea, ed. per Esther Corral, Elvira Fidalgo i Pilar Lorenzo, 801–812. Santiago de Compostela: Universidade de Santiago de Compostela.Google Scholar
Schädel, Bernhard. 1909. “Die Katalanische Pyrenäendialekte.” Revue de dialectologie romane I: 15–98 i 386–412.Google Scholar
Solà, Joan, Maria-Rosa Lloret, Joan Mascaró i Manuel Pérez Saldanya (dirs). 2002. Gramàtica del català contemporani. Barcelona: Empúries.Google Scholar
Solà, Joan, Ramon Lapiedra, Artur Quintana, Brauli Montoya i Abelard Saragossà. 2004. “El nom del valencià en les lleis valencianes.” Setmanari Presència 1676 (9–15 abril 2004): 14.Google Scholar
Sumien, Domergue. 2006. La standardisation pluricentrique de l’occitan. Nouvel enjeu sociolinguistique, développement du lexique et de la morphologie. Turnhout: Brepols. DOI logoGoogle Scholar
Veny, Joan. 1978. Els parlars. Barcelona: Dopesa. [Citem per la versió de 2002: Els parlars catalans: síntesi de dialectologia. Mallorca: Moll]Google Scholar
Veny, Joan i Lídia Pons (dirs). 2007. Petit atles lingüístic del domini català, vol. I. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans.Google Scholar
Wartburg, Walther von. 1922. “W. Meyer-Lübke, Einführung in das Studium der romanischen Sprachwissenschaft. 3. neubearbeitete Auflage, Heidelberg, Carl Winter’s Universitätsbuchhandlung 1920,…” (recensió). Zeitschrift für romanische Philologie 42: 371–377.Google Scholar
Weinreich, Uriel. 1954. “Is a Structural Dialectology Possible?Word 10 (2–3): 388–400. DOI logoGoogle Scholar